Josep Maria Herms i Canellas

Ja fa uns dies que volia escriure quatre ratlles sobre el meu cosí, Josep M. Baget Herms. De fet no era el meu cosí, sinó el cosí del meu pare (el meu avi Ignasi Herms i la seva mare Lola Herms, eren germans); però la relació que vaig tenir amb ell sempre va ser la d’un cosí gran, induïda per la gran i estreta relació que varen tenir el meu pare i ell (el meu pare, segons explica la meva tieta, era com un germà gran per a ell).
Ple de saviesa, imprimia en mi una sensació d’enveja sana; ell, sempre rodejat d’intel·lectuals, artistes i periodistes de primer nivell, m’explicava anècdotes, i que si aquest era tan bon estudiant, i que si aquell era un autèntic crac de la comunicació; anècdotes, excentricitats i virtuts.

La veritat és que desde la proximitat no m’adonava que el veritable crac era ell. Aquell tipus “gris” en aparença, amb ulleres de miop, de poques paraules, veu entretallada y posat poc elegant.
De petit em fascinava la seva gran col·lecció de cintes VHS. Que li enviessin tots els números de Cavall Fort i que tingués una quantitat
Increïble de gadgets i objectes de merchandising de TV3 i TV!. I la passió amb la qual el meu tiet (un home dels “d’abans”, bigotet blanc
retallat arran de llavi), parlaba d’ell.

Vaig tenir la sort de conèixer i conviure amb un home fet a si mateix, i que degut a la seva malaltia, va aprendre a llegir a casa amb els noms
dels equips de futbol de les travesses publicades a la premsa. Estudiava a casa perquè no podia anar a l’escola, i encara que de petit els metges no li donaven una esperaça de vida per sobre dels divuit
anys, això no el va privar d’arribar a ser considerat un dels millors crítics de televisió, i pioner en aquest gènere a Espanya.
La veritat, d’ell no puc dir res a nivell professional que no s´hagi dit ja.
Recordo el dia del seu enterrament (van passar per allà la crème de la crème de la intel·lectualitat, la cultura i la comunicació catalana i espanyola).
Avui parlem d’innovadors i joves prodigi, d’Internet y comunicació.

Doncs per aquí en va passar un!

La meva última visita a Ars Electronica de Linz (Austria) em va regalar aquesta joia de les noves tecnologies.   linz03

Hi ha personal capaç de situar-se sempre un pas endavant de la gent “normal” i sobretot d’alguns “popes” que últimament només són capaços de parlar de la nova “realitat augmentada” com si fos allò més innovador. Aquesta petita joia ens va deixar a tots amb al boca oberta. El més curiós del tema és que, quan realment descobreixes algun innovador – de raça- t’adones que és capaç de convertir quelcom molt obvi (com és que no se’m va ocorre abans?) en alguna cosa tangible i amb capacitat per respondre a preguntes tan incisives com: Què soluciona? Qui ho necessita? Per a què?

MOV07198

I parlant de coses òbvies. És curiós descobrir com les noves tecnologies, i les diferents aplicacions que d’elles se’n deriven, estan recuperant principis bàsics de la natura. M’explico: fa alguns anyets (i no fa pas tants!) el personal dibuixava i escrivia, assegut davant d’una taula, amb el cap mig inclinat i amb la vista mirant al paper i la mà que utilitzàvem per a la caligrafia i els esbossos. Aquest fet en poc temps va canviar de dalt a baix, des de la percepció dels sentits fins a l’ergonomía. De cop i volta, els ulls miren al centre, a un punt allunyat d’on la mà es movia, per a assenyalar, marcar, esborrar… El ratolí ens va separar de la percepció de conectar el moviment de la mà amb la nostra mirada. Sempre diuen que el temps dóna la raó… i cada vegada més touch-screen ens retornen al plaer de mirar per on caminem i escriure i dibuixar esdevenen de nou el que la mare natura ens havia creat mitjançant l’ergonomia.